Les vistes més tristes · Red Pèrill

Veig a la distància imatges
de la meva infància i em dic
que ja queda poc perquè no quedi res
del que jo he resseguit

Canto sobre coses que no hi són
i potser hi han sigut mai
veig borroses línies discontínues
quan vull viatjar a l'espai

Vull que no s'acabi mai la màgia,
vull que sempre caigui en gràcia,
vull sentir-me sempre lliure
i no tornar a tenir les vistes més tristes
del balcó

Et veig en la distància
i em sento més petit que mai
no m'atreveixo a deixar la ironia
perquè em salva de caure al buit

I no vull sentir que no vull sentir
que no vull viure més
em tremolen les cames i els peus
perquè aguanto massa pes

I vull que no s'acabi mai la màgia
vull que sempre caigui en gràcia
però sentir-me sempre lliure
per no tornar a tenir les vistes més tristes
del balcó