Mirall capgirat · Adrià Puntí

Si em podeu treure per fi un tros d'ànima
d'ànima, d'ànima, i no fer-me mal,
no poséssiu cap cara d'espant
al veure'm per dintre tot ben corcat

Si em moro a casa què direu?
Si em moro a casa què direu?
Voldran saber-ho, saber-ho tot

Són tan absurdes aquest munt de llàgrimes
que us baixaran galtes avall
l'àvia se'n riu vés per on
no es queixava mai
amb xuca-mufla refilava
no miris més a dintre meu
que ni de prop ni de lluny en trauràs ni cinc
no et perfumis més aquest calaix pudent
amb tantes roses, lliris i pensaments
prou depèn, prou depèn
prou depèn, prou depèn